4 de setembre de 2007

Lorena també diu la seua...


A la fi algú s'ha decidit a enviar-me un escrit per penjar al blog, ahi va el seu text:


"Resulta una mica complicat escriure al voltant de sensacions que no saps com explicar, parlar d’un moment que encara no has digerit i intentar posar en paraules el conjunt de moments que donaren resultat el passat diumenge 26 a la plaça Sant Fermí, però sempre he pensat que de vegades les paraules són el millor aliat per mantenir viu un record i n’estic segura que paga la pena intentar-ho humilment.

Encetàvem la setmana de festes i anàvem deixant-ho tot lligat als últims assajos... repassos a l’obra de dalt a baix.. amb cares de son i cansanci per la festa de la nit anterior, alguna cara llarga i els primers nervis i, com no, amb la pressió de veure el moment de l’estrena al girar el cantó. El que podíem oferir era allò que havíem estat treballant des de feia uns mesos, primer de forma setmanal i els últims dos mesos gairebé de forma diària. Podíem oferir el nostre esforç, el fruit d’hores i hores d’assaig (mentre els nostres amics, familiars i parelles demanaven cita a les nostres secretàries) i, tot i que de vegades se’ns oblidava que era una opció voluntària i ho deixàvem a banda, havíem treballat, havíem compartit moments de rises, també moments de desacord, moments de cabreig, moments de "caxondeo" , milers d’anècdotes i, per damunt de tot, moments d’esforç per intentar millorar, perfeccionar cada frase, els gestos, ajudar els nostres companys i sobretot, deixar-nos aconsellar..

Recorde amb especial afecte l’últim assaig a la petita classe de l’escola, els paquets de tabac "del teatre", les botelles d’aigua fresca quan apretava la calor, les xiquetes embovades al banquet i sobretot, la primera vegada que vaig intentar dir el meu text sense paper.... quina frustració!... després a casa, mirant el sostre des del llit pensava: segur que podràs??... fins que les coses comencen a eixir mitjanament bé, i veus que els teus companys ho tenen controlat i que un dia ve Ramon i diu: <>.... i eixe mateix dia el radiocasset no mareja Belen, i ella somriu al veure què, poc a poc, tot quadra. Mentre, Enrique ens anima una vegada més i aplaudeix amb ganes després de cada esquetx.
Arriba el dia 26, i després d’uns dies de pluja i fer-nos la idea que haurem de deixar per l’any que ve les festes, només ens queda acabar-les de la millor manera possible...

Ens reunim a les 4 de la vesprada, després d’haver dinat cadascú al seu casal i amb els primers símptomes visibles dels nervis..
I abans del que pensem, les teles negres onegen dalt la plaça...fins i tot les lletres mal penjades tenen el seu encant...el so a la fi funciona, també els llums i sense adonar-nos, estem al bar sopant i comentant entre rialles el moment estel·lar del dia: el monòleg d’Enrique...ah, i com no, l’escala...jajajja, no pregunteu de qui es!...

Més o menys relaxats vegem el castell de festes des de la plaça i ja pugem dalt de casa Míriam i Melqui per vestir-nos i maquillar-nos... les xiques ben pintades i arreglades gràcies a les col·laboradores, i els xics més templats que mai amb les seves robes negres..
I estem ja reunits a un cantó de la plaça.... una mica nerviosos (jo molt, val...) bevent aigua per la gola seca, saludant els nostres abans de començar, fumant un cigarret ràpid... i és quan Belen avisa tots els allí presents que en 5 minuts començarà l’espectacle... Ramon es col·loca darrere de les teles i Enrique es prepara, ell serà el primer en actuar.

Sona la música, estem tots preparats a la rampa.. comença Raphael a cantar i uns darrere d’altres omplim l’escenari. Enrique comença amb el seu monòleg de presentació i s’escolten les primeres rialles. Darrere d’ell tots diem la primera frase, el cor canta animadament i la rialla ja és general....ufff, quin descans!!.. I a partir d’aquest moment ja ens relaxem una mica, i els esquetxos van eixint brodats...el públic riu, ens llança alguna frase i comenta els moments més graciosos de cada esquetx, nosaltres ens soltem poc a poc i ja finalment, Enrique torna a arrancar carcallades amb l’últim monòleg... (després de "com una figa" el caxondeo és ja molt sorollós), el públic està amb nosaltres i quan comença "besos" i ens presentem un a un, tothom es posa de peu (ara mateix m’esborrone de pensar-ho) i entre aplaudiments, nosaltres ens emocionem.... quin moment!...
Pense que tots flotàvem mentre la gent, ja acabat l’espectacle, ens felicitava entusiasmada i ens animava a continuar.... teniu madera xiquets!!... mai ens ho haguérem esperat de vosaltres, quina sorpresa!... se’ns ha fet curt!!..

Qui pot pensar que no ha valgut la pena??...

Gràcies a tots i totes!!!!"

Lorena

2 comentaris:

Cris ha dit...

Lorena, m'has tornat a emocionar amb el teu comentari. Clar que ha valgut la pena!!, crec que tots nosaltres hem crescut com a persones, i no exagere.

IRINA!!! ha dit...

Criatures!! a vore si per fi puc escriure alguna cosa... ha pasat molt de temps i cada vegada que ho pense, o vos llisc m'emocione. Hui soparet i supose que nou projecte, nova obra i nous horaris, per aquest any conteu amb mi. I espere qu el grup no canvie masa per que per mi sou un molt bon grup...

BEsets!!!

contador de visitas
adultfriendfinder.comadultfriendfinder