Lorena també diu la seua...

A la fi algú s'ha decidit a enviar-me un escrit per penjar al blog, ahi va el seu text:

"Resulta una mica complicat escriure al voltant de sensacions que no saps com explicar, parlar d’un moment que encara no has digerit i intentar posar en paraules el conjunt de moments que donaren resultat el passat diumenge 26 a la plaça Sant Fermí, però sempre he pensat que de vegades les paraules són el millor aliat per mantenir viu un record i n’estic segura que paga la pena intentar-ho humilment.

Encetàvem la setmana de festes i anàvem deixant-ho tot lligat als últims assajos... repassos a l’obra de dalt a baix.. amb cares de son i cansanci per la festa de la nit anterior, alguna cara llarga i els primers nervis i, com no, amb la pressió de veure el moment de l’estrena al girar el cantó. El que podíem oferir era allò que havíem estat treballant des de feia uns mesos, primer de forma setmanal i els últims dos mesos gairebé de forma diària. Podíem oferir el nostre esforç, el fruit d’hores i hores d’assaig (mentre els nostres amics, familiars i parelles demanaven cita a les nostres secretàries) i, tot i que de vegades se’ns oblidava que era una opció voluntària i ho deixàvem a banda, havíem treballat, havíem compartit moments de rises, també moments de desacord, moments de cabreig, moments de "caxondeo" , milers d’anècdotes i, per damunt de tot, moments d’esforç per intentar millorar, perfeccionar cada frase, els gestos, ajudar els nostres companys i sobretot, deixar-nos aconsellar..

Recorde amb especial afecte l’últim assaig a la petita classe de l’escola, els paquets de tabac "del teatre", les botelles d’aigua fresca quan apretava la calor, les xiquetes embovades al banquet i sobretot, la primera vegada que vaig intentar dir el meu text sense paper.... quina frustració!... després a casa, mirant el sostre des del llit pensava: segur que podràs??... fins que les coses comencen a eixir mitjanament bé, i veus que els teus companys ho tenen controlat i que un dia ve Ramon i diu: <>.... i eixe mateix dia el radiocasset no mareja Belen, i ella somriu al veure què, poc a poc, tot quadra. Mentre, Enrique ens anima una vegada més i aplaudeix amb ganes després de cada esquetx.
Arriba el dia 26, i després d’uns dies de pluja i fer-nos la idea que haurem de deixar per l’any que ve les festes, només ens queda acabar-les de la millor manera possible...

Ens reunim a les 4 de la vesprada, després d’haver dinat cadascú al seu casal i amb els primers símptomes visibles dels nervis..
I abans del que pensem, les teles negres onegen dalt la plaça...fins i tot les lletres mal penjades tenen el seu encant...el so a la fi funciona, també els llums i sense adonar-nos, estem al bar sopant i comentant entre rialles el moment estel·lar del dia: el monòleg d’Enrique...ah, i com no, l’escala...jajajja, no pregunteu de qui es!...

Més o menys relaxats vegem el castell de festes des de la plaça i ja pugem dalt de casa Míriam i Melqui per vestir-nos i maquillar-nos... les xiques ben pintades i arreglades gràcies a les col·laboradores, i els xics més templats que mai amb les seves robes negres..
I estem ja reunits a un cantó de la plaça.... una mica nerviosos (jo molt, val...) bevent aigua per la gola seca, saludant els nostres abans de començar, fumant un cigarret ràpid... i és quan Belen avisa tots els allí presents que en 5 minuts començarà l’espectacle... Ramon es col·loca darrere de les teles i Enrique es prepara, ell serà el primer en actuar.

Sona la música, estem tots preparats a la rampa.. comença Raphael a cantar i uns darrere d’altres omplim l’escenari. Enrique comença amb el seu monòleg de presentació i s’escolten les primeres rialles. Darrere d’ell tots diem la primera frase, el cor canta animadament i la rialla ja és general....ufff, quin descans!!.. I a partir d’aquest moment ja ens relaxem una mica, i els esquetxos van eixint brodats...el públic riu, ens llança alguna frase i comenta els moments més graciosos de cada esquetx, nosaltres ens soltem poc a poc i ja finalment, Enrique torna a arrancar carcallades amb l’últim monòleg... (després de "com una figa" el caxondeo és ja molt sorollós), el públic està amb nosaltres i quan comença "besos" i ens presentem un a un, tothom es posa de peu (ara mateix m’esborrone de pensar-ho) i entre aplaudiments, nosaltres ens emocionem.... quin moment!...
Pense que tots flotàvem mentre la gent, ja acabat l’espectacle, ens felicitava entusiasmada i ens animava a continuar.... teniu madera xiquets!!... mai ens ho haguérem esperat de vosaltres, quina sorpresa!... se’ns ha fet curt!!..

Qui pot pensar que no ha valgut la pena??...

Gràcies a tots i totes!!!!"

Lorena

La representació

La prèvia...

El muntatge

Un assaig al mes de juliol

ÈXIT ROTUND EN L'ESTRENA!!!

Afortunadament, el dia de l'estrena vam estar tots.

Després de dos mesos d'estiu de patiment, de «cabassaes», i de mals rotllos ha valgut la pena. S'ha de reconèixer que finalment l'esforç de tots nosaltres va estar recompensat amb l'aplaudiment d'un públic que es va entregar des d'un primer moment. Això ens ha donat ales per seguir endavant i per pensar ja en la pròxima obra. Dic açò perquè després del mes d'agost que hem passat, molts de nosaltres havíem pensat abandonar aquest projecte, jo la primera, i si no ho faig és gràcies a les emocions que vaig viure aquell dia i el suport de molts amics i veïns del poble que han estat al nostre costat en tot moment.

Així que des d'aquest blog només em cal donar la meua enhorabona al Grup de Teatre La Sénia!!! per la magnífica interpretació de l'obra de teatre BESOS. I sobretot, MOLTES GRÀCIES al poble de Senyera per haver gaudit amb nosaltres de la màgia del teatre.

Ara passarem a fer una crònica d'aquell 26 d'Agost.

Després d'unes festes passades per aigua en les quals es van suspendre quasi tots els actes a causa de la pluja, la pressió era encara major per al nou grup de teatre que enfrontava aquell dia un doble repte: en primer lloc posar en escena l'esforç de tot un any i en segon lloc salvar la programació de les festes del 2007.

A les 4 de la vesprada ens concentràvem tot el grup, i alguns amics col·laboradors, en les Escoles, on havíem passat moltíssimes hores de l'estiu assajant. Així començàvem els preparatius i el muntatge de l'escenari, havia d'estar tot llest per a la nit, per al gran moment. S'acostava l'hora i el Sol que tornava a lluir després de molts dies d'estar amagat, no va impedir que molts tinguérem els nervis a l'estómac. Els més optimistes estaven ben tranquils, pensant que tot aniria perfecte, els més pessimistes, com jo, patíem perquè la nostra actitud negativa pressentia el desastre.

Com si ho haguérem fet tota la vida, ens vam organitzar a la perfecció i en menys de dos hores ja teníem l'escenari preparat al mig de la plaça. Orgullosos de com havia quedat tot, seguiem posant-nos molt nerviosos, sobretot, en veure com «el pati de butaques» anava omplint-se de cadires. Cal agrair el bon rotllo que vam tindre durant tota la vesprada que va ajudar a que ningú es posara més nerviós del normal. Darrere les teles, alguns aprofitavem per ultimar detalls en alguns esquetxs que estaven un poc més verds. I quan l'equip de so i de llums estava tot muntat vam començar a assatjar l'últim esquetx, i amb ell va vindre el riure col·lectiu, sobretot quan Enrique, no volent desvetllar cap secret va fer la seua actuació en silenci i gesticulant com si fora el gran moment. Un moment molt gran, sens dubte.

El temps se'ns va tirar damunt i no vam poder fer l'assaig general que preteníem, supose que millor així, perquè potser si que ens haguérem posat més nerviosos. Així que a pressa i corrents cadascú se'n va anar a sa casa per dutxar-se i preparar-se el vestuari. I sorprenentment a les 21'30 en punt estavem tots al Bar Dos Germans per sopar els entrepans que ens pagaven els festers, sort que l'últim dia la puntualitat va fer acte de presència, perquè molts de nosaltres ens pensàvem que ni el dia de l'estrena ens podríem reunir tots.

I tots ben concentrats, enfrontàvem els últims minuts abans del gran moment. La casa de Míriam i Melqui ens va servir de camerins improvisats i Silvia, Mari, Tània i Sandra ens vam fer de maquilladores. Ja estava tot a punt, quins nervis!

Amb el llibre a la mà, molts de nosaltres encara estudiàvem un paper que teníem més que sabut, volíem que tot eixira perfecte.

I arriba el gran moment, tots preparats i fent els nostres propis exercicis de relaxació transmetiem un bon rotllo que el públic va captar des del primer moment. Betlem amb l'equip tècnic i Ramon entre bambalines preparat per apuntar-nos. Ja estava tot fet, només calia demostrar el que valíem...

Betlem anuncia que l'obra està a punt de començar, i el públic no deixa de xiuxiuejar fins que sona la música, «Hablemos de l'amor» de Raphael, i per ordre d'aparició comencem a pujar a l'escenari: Lorena, Leti, Ana, Rubén, Melqui, Maria, Mado, Maria, Juan, Joan, Irina, Míriam, Cris, Lui i Enrique.

La prova de foc la superem amb l'entrada d'Enrique, el públic no para de riure, i nosaltres, des del cor ens mirem perplexos, la cosa funciona!!! Això ens dóna ànims per seguir endavant i la veritat és que la cosa rutlla i tot va eixint a la perfecció.

Sorpresos perquè anava eixint tot molt bé però a la vegada contents, deixem que passen els minuts i quasi sense adonar-nos-en arribem al final de l'obra. La emoció ens envaeix i fins i tot, ens entren ganes de plorar, almenys a mi, quan un a un el públic va alçant-se de la cadira per aplaudir i cridar. Sembla que ho hem fet molt bé i que la gent s'ha divertit. Personalment en eixe moment vaig viure sensacions que mai havia viscut, ens estaven aplaudint a nosaltres, jo no m'ho acabava de creure, era com si la cosa no anara amb mi, però sí, estàvem allà, tots plantats i el públic no deixava d'aplaudir i cridar... I com a anècdota final, va i la llum va botar just en el moment que ja ens havíem presentat tots, evidentment ningú se'n va adonar, però va ser com una senyal, com si s'estiguera esperant a que tot acabara, un fallo tècnic no podia trencar aquell moment tan màgic i ens va deixar acabar.

I ja baix de l'escenari, les felicitacions i abraçades d'amics, coneguts i gent que simplement venia a agrair-nos que els haguérem fet passar unes hores tan divertides, fins i tot hi havia qui ens deia que se li havia fet curt.

Amb la pujada d'adrenalina, cap de nosaltres podria dormir eixa nit, jo parle per mi però estic segura que eixa mateixa sensació ens va envair a tots.

Al cap d'unes hores jo me'n vaig anar de viatge i durant les hores de cotxe no podia deixar de pensar en cada moment de l'obra i en els comentaris que m'havien fet després, vaig tornar a reviure l'obra una i mil vegades. Però sembla que els que es van quedar al poble els va passar el mateix, si més no, encara més exagerat, perquè segons m'han contat la gent els parava pel carrer per felicitar-los, i al forn i a la carnisseria ha estat el tema més comentat de tota la setmana, està bé, no?

No sé quins són els comentaris que us han arribat a vosaltres però jo he sentit per ahi, que Joan va ser l'actor revelació, que Melqui ho va fer molt bé també, sobretot quan va fer de gay, que Rubén va cantar de puta mare, que les dos Maries van sorprendre, que no podien de parar de pensar on tindrien el membre els homes de la família de Lui, que no entenien com Míriam havia superat les sis experiències fustrades i que damunt esperava un fill, que si ara Mado li canviaria el nom al seu fill i li diria Miquel, que Lorena i Leti s'haurien d'haver donat un bes, que si Juan finalment li donaria 100 mililítres a Maria, que a partir d'ara les dones de Senyera es tiraran per damunt el café com Ana, que si realment a Irina li encantava coquetejar... Uf.. quantes coses, si heu sentit més comentari per ahi, no deixeu de fer-los saber en aquest blog, perquè de ben segur a partir d'ara serà la web més visitada de tota la xarxa, sobretot si tenim en compte que diuen per ahi que ja ens han contractat a Manuel i a Castelló.

Bo, ja no m'enrotlle més, però promet penjar un pròxim post amb fotos de l'obra i si potser, també algun vídeo. I aneu posant data per fer un sopar de celebració!!!