SOBREVIUREM!!

Enguany ens hem proposat sobreviure a l'estiu i és per això que no ens hem arriscat de la mateixa manera que l'any passat amb “Besos”, quan a la meitat del mes de juliol encara no havíem començat a assajar sense paper i encara menys havíem fet l'obra sencera.
Enguany sobreviurem a l'estiu, tot i que l'aposta no és menys arriscada. No sabem si el resultat serà igual, millor o pitjor que el de l'any passat però el que si que tenim clar és que l'experiència és un punt a favor nostre. De moment encara no he hagut d'escriure un ultimàtum com vaig fer l'any passat perquè la gent no s'ho prenia seriosament. Potser és prompte per dir-ho però enguany caminem un poc més segurs. Ja sé que aquest optimisme no és massa normal en mi, però mira...hui m'ha pegat així la cosa. No debades, cal agrair el gran esforç que Ramon ha fet per què aquest projecte tire endavant, no sé que haguérem fet sense ell (i no és per fer la pilota).
Una cosa tinc clara i és que els assajos d'enguany tenen moments molt divertits i potser perquè encara no hi ha tanta tensió, però no hi ha dia que no ens partim de riure quan Míriam i Vicent fan la seua cita a cegues, quan Lorena fa el seu ben aprés paper de Paloma (què flipes!), quan Melqui crida darrere dels porquets i molts altres moments que no vull desvetllar per tal que siguen sorpresa el dia de l'estrena.
Bo, i mai oblidaré aquesta nit de Sant Joan, és una llàstima que no tinga fotos per il·lustrar-ho, però el moment de mullar-nos els peus amb la mànega d'aigua o de pegar-li voltes a la “foguera”, eren dignes de record. Espere que fem realitat tots els nostres desitjos, o almenys que sobrevisquem a l'estiu, que no és poc!

Els nous membres

Mesos després sembla que anem recuperant les forces per tornar a començar, no? Ara només ens queda decidir quina obra fem.
Penge les fotos promeses de Llorenç i Ximo. Ara només falta la d'Aitana.

Llorenç i Ximo

Té raó Irina en el seu missatge el Grup de Teatre la Sènia ja té dos nou membres. De fet, els dos han estat presents a tots els assatjos, però ara ja els poden veure. Els tracta de Llorenç i Ximo, tots dos van vindre al món el mes d'octubre després d'estar quasi nou mesos a les panxetes de Míriam i Mado, empapant-se de ple de cada assaig de Besos. Ara ja estan ací i de ben segur que prompte seran grans artistes. Al final cap dels dos es diu Miquel, com el nen de «Cuando tenga un hijo»...
Bo, que ja estan ací els artistes i ara ens tocarà trobar-los un paper a l'obra si volem que les mares continuen formant part del grup, no?
Enhorabona a les dos grans mares!!!
Aquest és Llorenç, però prompte tindrem també imatges de Ximo.
Ah, i falta Aitana, que ja està de camí també i que la podrem presentar al blog al mes de gener.

Fotos del soparet

I ací estem tots de nou, disposats a emprendre un nou viatge i noves experiències, hem de preparar l'obra per a l'any que ve. En principi, el sopar es va fer per parlar coses però el lloc no va ser el més adequat, hi havia massa gent, massa soroll i a més a més no ens van deixar cantar, com a nosaltres ens agrada. Malgrat les prohibicions del cambrer, encara va haver qui es va alçar de la cadira per deletar-nos amb un clàssic: Dragones y Mazmorras. En fi, que no va poder ser, haurem de quedar de nou per aclarir cosetes.

I ací estan els fartonets, mireu quina cara de fam que tenen, un poc més i es mengen les servilletes. Després de fartar-se els plats de picaeta com si no hagueren menjat en 2 dies, encara es van demanar entrepans!!


I també em van tindre per a Maria, que complia anys, i clar no podíem deixar de celebrar-ho, per molts anys!!

Fins la pròxima!

SOPARET

Amigues i amics, el Grup de Teatre la Sénia convoca un soparet per al pròxim divendres dia 5 d'octubre. La cita és a les 22 hores al pub l'Entrà per anar a sopar a Castelló al Bar Cabra. Tothom està d'acord, no?

Lorena també diu la seua...

A la fi algú s'ha decidit a enviar-me un escrit per penjar al blog, ahi va el seu text:

"Resulta una mica complicat escriure al voltant de sensacions que no saps com explicar, parlar d’un moment que encara no has digerit i intentar posar en paraules el conjunt de moments que donaren resultat el passat diumenge 26 a la plaça Sant Fermí, però sempre he pensat que de vegades les paraules són el millor aliat per mantenir viu un record i n’estic segura que paga la pena intentar-ho humilment.

Encetàvem la setmana de festes i anàvem deixant-ho tot lligat als últims assajos... repassos a l’obra de dalt a baix.. amb cares de son i cansanci per la festa de la nit anterior, alguna cara llarga i els primers nervis i, com no, amb la pressió de veure el moment de l’estrena al girar el cantó. El que podíem oferir era allò que havíem estat treballant des de feia uns mesos, primer de forma setmanal i els últims dos mesos gairebé de forma diària. Podíem oferir el nostre esforç, el fruit d’hores i hores d’assaig (mentre els nostres amics, familiars i parelles demanaven cita a les nostres secretàries) i, tot i que de vegades se’ns oblidava que era una opció voluntària i ho deixàvem a banda, havíem treballat, havíem compartit moments de rises, també moments de desacord, moments de cabreig, moments de "caxondeo" , milers d’anècdotes i, per damunt de tot, moments d’esforç per intentar millorar, perfeccionar cada frase, els gestos, ajudar els nostres companys i sobretot, deixar-nos aconsellar..

Recorde amb especial afecte l’últim assaig a la petita classe de l’escola, els paquets de tabac "del teatre", les botelles d’aigua fresca quan apretava la calor, les xiquetes embovades al banquet i sobretot, la primera vegada que vaig intentar dir el meu text sense paper.... quina frustració!... després a casa, mirant el sostre des del llit pensava: segur que podràs??... fins que les coses comencen a eixir mitjanament bé, i veus que els teus companys ho tenen controlat i que un dia ve Ramon i diu: <>.... i eixe mateix dia el radiocasset no mareja Belen, i ella somriu al veure què, poc a poc, tot quadra. Mentre, Enrique ens anima una vegada més i aplaudeix amb ganes després de cada esquetx.
Arriba el dia 26, i després d’uns dies de pluja i fer-nos la idea que haurem de deixar per l’any que ve les festes, només ens queda acabar-les de la millor manera possible...

Ens reunim a les 4 de la vesprada, després d’haver dinat cadascú al seu casal i amb els primers símptomes visibles dels nervis..
I abans del que pensem, les teles negres onegen dalt la plaça...fins i tot les lletres mal penjades tenen el seu encant...el so a la fi funciona, també els llums i sense adonar-nos, estem al bar sopant i comentant entre rialles el moment estel·lar del dia: el monòleg d’Enrique...ah, i com no, l’escala...jajajja, no pregunteu de qui es!...

Més o menys relaxats vegem el castell de festes des de la plaça i ja pugem dalt de casa Míriam i Melqui per vestir-nos i maquillar-nos... les xiques ben pintades i arreglades gràcies a les col·laboradores, i els xics més templats que mai amb les seves robes negres..
I estem ja reunits a un cantó de la plaça.... una mica nerviosos (jo molt, val...) bevent aigua per la gola seca, saludant els nostres abans de començar, fumant un cigarret ràpid... i és quan Belen avisa tots els allí presents que en 5 minuts començarà l’espectacle... Ramon es col·loca darrere de les teles i Enrique es prepara, ell serà el primer en actuar.

Sona la música, estem tots preparats a la rampa.. comença Raphael a cantar i uns darrere d’altres omplim l’escenari. Enrique comença amb el seu monòleg de presentació i s’escolten les primeres rialles. Darrere d’ell tots diem la primera frase, el cor canta animadament i la rialla ja és general....ufff, quin descans!!.. I a partir d’aquest moment ja ens relaxem una mica, i els esquetxos van eixint brodats...el públic riu, ens llança alguna frase i comenta els moments més graciosos de cada esquetx, nosaltres ens soltem poc a poc i ja finalment, Enrique torna a arrancar carcallades amb l’últim monòleg... (després de "com una figa" el caxondeo és ja molt sorollós), el públic està amb nosaltres i quan comença "besos" i ens presentem un a un, tothom es posa de peu (ara mateix m’esborrone de pensar-ho) i entre aplaudiments, nosaltres ens emocionem.... quin moment!...
Pense que tots flotàvem mentre la gent, ja acabat l’espectacle, ens felicitava entusiasmada i ens animava a continuar.... teniu madera xiquets!!... mai ens ho haguérem esperat de vosaltres, quina sorpresa!... se’ns ha fet curt!!..

Qui pot pensar que no ha valgut la pena??...

Gràcies a tots i totes!!!!"

Lorena

La representació